Coco (pel·lícula)

Coco és una pel·lícula d’animació de Pixar inspirada en la festa mexicana del Dia dels Morts i dirigida per Lee Unkrich.

Nosaltres la vam veure al cinema del càmping els Roures durant l’escapada que vam fer a la Vall de Camprodon per Nadal. I no estàvem preparats.

La pel·lícula va sobre un nen mexicà, Miguel, que per qüestions que ara no revelarem, acaba al món dels morts i necessita abans que surti el sol tornar al món dels vius. També cobra importància el personatge de l’Hèctor, un mort que ningú recorda. Si voleu saber-ne més de l’argument o coses tècniques aquí: Coco – Wikipedia

Visualment és una passada, t’enganxa de seguida. La llum, la pell, les arrugues de les iaies, les fonts taronges, realment és una meravella. Em va agradar molt la història, com està explicada, l’emoció increscendo de l’aventura, com va desgranant-la. Potser algú la trobava massa melodramàtica o estereotipada, però per mi és commovedora i tracta un gran tema, el de la mort, de forma preciosa.

Vaig plorar en diferents moments de la pel·lícula, sobretot a aquells que feia referència a l’oblit. Em va fer pensar en la importància de la connexió afectiva i el vincle amb la nostra memòria, em vaig trista al pensar que potser no recordava prou els meus morts, els que m’han fet qui sóc. El personatge de Mama Coco, és dels més tendres que he vist en pel·lícules de Pixar, i desitges tant i tant fort el final feliç de la pel·lícula, que quan s’acaba estàs buida d’energia. I malgrat tot, és una pel·lícula que recomanaria el 100%.

Però qui va patir més va ser en Q. – la L. (2 anys) es va adormir a mitja pel·lícula – va plorar des de la meitat de la pel·lícula en endavant. No l’havia vist patir d’aquesta manera mai, i en un dels girs finals, quan quasi és resolt tot, però no, realment va ser dur per ell, vam veure la part final de la pel·lícula abraçats. El vespre, després de veure-la va plorar amb nosaltres a la caravana i a la nit, va estar inquiet fins que es va adormir al nostre llit. Cert és que va ser un pla imprevist, i no vam preparar gaire en Q. per la pel·lícula, però després d’haver-la vist, tampoc ser com l’hauríem d’haver preparat. El que si sé, és que ens ha servit per parlar de la mort després. I suposo que això és bo.

Dos episodis col·laterals:

• Dies més tard, en Q. i en J. van entrar a un bar on hi havia unes escales que baixaven i a la paret hi havia desenes de marcs amb fotografies. En Q. va dir “mira papa, quants morts tenen aquesta gent”
• A casa tenim una fotografia al menjador de la mare d’en J. que ja no hi és. En Q. no n’havia fet referència mai, però una setmana després de veure Coco, ens va preguntar per ella.