Eslovènia amb caravana

Dia 1: Llagostera – Pont en Royans (França)

Comencem el viatge a Eslovènia.

Avui toca cotxe i més cotxe. L’emoció del viatge ajuda a passar les hores. I hem preparat uns jocs de cotxe, tenim 30 sobres amb diferents idees i una pissarra blanca, i així entre km, parades a fer el cafè i jocs passem 8 hores al cotxe fins a arribar a Pont-en-Royans al seu càmping Municipal.

Les Seraines és un càmping municipal, molt retro i sense pretensions. L’avantatge, molt barat (18 euros nit tot). Les instal·lacions són molt antigues, per sort anem en caravana i podem usar el nostre lavabo.

Estem situats a 5 minuts a peu del poble que es veu que és bonic, però ni en Q ni la L tenen ganes de fer res, volen descansar al càmping, jugar a bàdminton, a la petanca i poc més. Estem cansats així que a dormir aviat, que demà ens espera un nou dia de cotxe.

Dia 2: França – Eslovènia

Comencem el dia bé, amb la il·lusió de passar per Itàlia, però a la benzinera abans d’entrar a l’autopista ens prenen la cartera d’en Jordi amb un terç del pressupost del viatge i la documentació seva i de la L i una part de la d’en Q. És un bon xoc, parem a una àrea propera i pensem, que fem? Com continuem el viatge? Estem paral·litzats mentalment i ens desmunta els plans, no podrem fer tot el que tenim pensat, 400 euros perduts són molts, podrem passar pels països sense llibre de família, sense passaport covid, sense DNI…. Però decidim continuar i refer alguns plans, esperem tenir sort a partir d’ara.

En primer lloc, no pararem a Itàlia a dormir, farem la tirada en cotxe fins a Eslovènia, estalviant una nit de càmping i evitant que no ens puguem inscriure per tema documentació.

Un cop decidit, ens refem i continuem el viatge, ens esperen 15 hores de cotxe. Anem fent jocs, parades, dormides i tot el que calgui per anar passant les hores. La L ens regala dos vòmits, que amb tantes hores ens sembla poc i tot.

Travessem la frontera per un túnel enorme de 13 km, entrem a França i sortim a Itàlia (el túnel és caríssim 60euros)

Anem travessant Itàlia, veiem cartells de Torino, Milan, Brescia, Verona… I anem sumant quilòmetres. Quan volem sopar, cap a les 20.00 les àrees de servei prop de Venècia estan col·lapsades, en dues no trobem lloc per parar, els camions es paren en qualsevol lloc. Finalment a la tercera, trobem un forat i parem. Té una bona zona de joc i taules de pícnic, sopem contents fins que ens crivillen els mosquits i entrem ràpidament el cotxe.

Fem més quilòmetres, cap a les 23.30 arribem a la frontera eslovena. Conduïm una horeta més, estem a 30 minuts del càmping, i com que és molt de nit, parem a una àrea de servei i dormim al cotxe, per l’endemà arribar d’hora al càmping. Demà segur que serà millor que avui.

Dia 3: camp base i tranquil·litat

Dormim malament dins el cotxe, a les 6 ens llevem i fem un cafè a l’àrea de servei. Arrenquem i arribem a les 7 al càmping, obren a les 8. No tenim reserva i tenim moltes ganes d’aquest càmping veient com són els altres de la zona. A les 8 en punt entrem a recepció, demanem si hi ha lloc i per sort sí, demanem l’opció barata (cal estalviar) i ens diuen que si anem a la zona d’acampada lliure ens estalviem 9 euros de parcel·la, així que anem a buscar lloc i acampem.

Les maniobres no han estat fàcils, està bastant ple i com que són les 8, la gent encara no ha marxat. Al final i sense saber com ens hem quedat amb un súper lloc, ben orientats i perfectes. A més aprofitem quan la gent va marxant per anar millorant el lloc, toldo, cotxe… Al final estem de luxe en acampada lliure, a prop de la llum i dels serveis.

Al matí descansem, portem moltes hores de cotxe i hem dormit fatal. Descobrim el càmping “River Càmping Bled”, que és genial, piscina climatitzada, sortida al riu, un parc infantil brutal i circuit de bicis. Dinem tranquils i fem una súper migdiada que ens la mereixem.

A la tarda anem a fer un volt al poble del costat, Radovljica, un poble petitet, amb encant i bones vistes. Fem un gelat i tornem al càmping.

Un dia tranquil, que ja tocava, i demà comencem el turisteig del bo

Dia 4: cascada Savica i llac Bohinj

La primera excursió que fem a Eslovènia és per veure la cascada Savica i el llac Bohinj.

Deixem el cotxe al peu del llac Bohinj a l’inici de la carretera que puja a Savica. El deixem en un raconet on hi ha molts cotxes, al costat d’un pàrquing, sembla mig il·legal, però hi ha molts cotxes i és gratis.

La pujada són 4 km, és pujada suau, però vas pujant i pujant. A en Q i la L els costa agafar el ritme d’excursions, i se’ls fa llarg. Als 2 km parem a esmorzar. Els boscos a qui són verds, amb arbres enormes i bonics. Arribem a dalt, els 4 km amb algunes queixes, però arribem. Aquí hi ha un altre pàrquing de pagament (4 euros, 3 hores), dues cafeteries i la guingueta per entrar a la cascada.

L’entrada són 6 euros i després de la guixeta són 554 escalons matadors. En Q i la L els pugen com si res, contents, motivats i ràpids. Jo haig d’anar fent parades i quasi trec el fetge per la boca. Però la pujada val la pena, la cascada de 78 metres és impressionant i brolla aigua amb força.

Pel camí d’escalons hi ha diversos llocs per parar amb taules de pícnic. De baixada parem en una que té moltes vistes i dinem.

Quan arribem a la guingueta de nou, fem un gelat i un cafè. Per prendre forces per baixar els 4 km fins al cotxe. Fem la baixada molt bé, han desaparegut les queixes, i van a bon ritme.

Després agafem el cotxe i ens acostem al poble del costat del llac, aparquem al costat d’una de les zones de bany i ens posem a la platjeta del llac Bohinj. La gent d’aquí és molt de llacs, i tenen moltes activitats, pàdelsurf, barques, banys… Nosaltres hi posem els peus, i juguem i ens relaxem després de l’excursió.

Tornem al càmping, són les 6, hem passat un magnífic primer dia a Eslovènia i ara toca fer vida de càmping i a dormir.

Dia 5: Ljubljana

Aprofitem que és diumenge i anem a la capital. Menys gent, menys tràfic i zona blava gratuïta, fan que preferim anar-hi un diumenge abans que entre setmana.

Aparquem a prop del castell, hi pugem, des d’allà tenim unes meravelloses vistes de la ciutat. Tenen molt de verd i parcs molt grans. Després de veure el castell baixem al seu casc vell.

Ljubljana sembla de conte, i hi pots veure moltes herències: teulades preparades per la neu, edificis imperials, camins empedrats que et recorden a l’imperi austro-hungar. Racons i detalls retro que et transporten a l’est comunista. Menjars i aires que et recorden a Itàlia. I infraestructures i maneres de l’Europa moderna. Està neta, polida, és tranquil·la i superagradable per passejar. Una ciutat encantadora.

Passegem per tots els carrerons, una de les atraccions principals és el triple pont i les places amb fonts. En una a més, hi han posat una zona de pluja, un aspersor suau posat a dalt et mulla si vols. Mengem un gelat i passegem fins a l’hora de dinar.

Mengem street food típic eslovè, unes salsitxes anomenades Cela, cervesa eslovena i unes postres típiques (povitiva). Com que és street food ens surt bé de preu, amb 20 euros hem dinat els 4. Mentre dinem es posa a ploure.

Acaba fent una bona pluja d’estiu, intensa, però curta, acabem de fer el volt i cap al càmping.

Com que és d’hora, després d’una mica de descans ens acostem al riu, que no hi havíem anat. El càmping té una sortida al riu amb gronxadors i jocs. El riu està gelat i va amb molta força, juguem a tirar pedres al riu i acabem de passar el vespre de relax al càmping.

Dia 6: Bled

Avui anàvem a fer el més turístic d’Eslovènia, veure el llac Bled i la famosa illa amb l’església.
Al matí els peques han demanat treva, així que ens hem quedat al càmping, relax, jocs de taula, Ping-pong… I anar passant les hores.
Just després de dinar hem agafat el cotxe i hem anat cap a Bled, la nostra idea era fer el mirador i un trosset de llac, complet són 6km i hem pensat que seria més interessant desviar-nos al mirador que fer la volta (i no ens hem equivocat). Hem aparcat darrere el club de vela. Des d’allà hem agafat el camí del llac. Aquest camí és planer i adaptat a cadira de rodes. És el típic passeig on hi trobes runner, bicis, avis passejant i família. Durant el camí hi ha entradetes al llac de firma més silvestre.

Al poc de caminar, ens trobem amb la platja del llac (davant el càmping Bled) una molt bona sorpresa, nosaltres pensàvem que ens remulleríem els peus com al llac Bohinj, però no, l’aigua és bona, fa sol i la gent actua com una platja. Ens estirem a la gespa i ens banyem (la L està indignada pq no li hem portat els mangitos) ens hi passem una bona estona. I ara toca fer l’excursió, costa arrencar-li del seu dia de platja.

Just passat la platja, trobem el cartell d’inici del mirador (Ojstrica) ens posa 20 minuts, i quins 20 minuts, pujada, molta pujada, amb moltes pedres, en algun tram hi ha fil ferrat per agafar-se i poder pujar. Els peques ho viuen com una aventura. Arribem a dalt i val la pena, veiem l’illa, el llac i les muntanyes, ens amarem d’aquest verd i berenem.

Aquí és on ens fem una foto de família, ens ve el sol de cara, ens ploren els ulls, fem ganyotes i l’home que ens fa la foto posa el dit a la foto tota l’estona o sigui que tenim una foto genial…

Baixem amb molt de compte, ja que les pedres i la molsa fa relliscós el camí. Però baixem sense cap cop de cul a terra. Tornem a la platja, ens fem un gelat i ens tornem a banyar.

Tornem al cotxe pel mateix camí, al càmping ja és el vespre sopem i avui els peques agafem les llanternes i a explorar sols de nit, tornen orgullosos i feliços

Dia 7: Piran+ Trieste

Avui fem una excursió llarga, la tenim lluny (1.45 en cotxe) i ajuntem dues coses que inicialment fèiem en dos dies separats. Així que serà un dia llarg.

Primer anem fins a Piran. Eslovènia té 43km de costa (molt sobreexplotats turísticament) i en la punta de la península apareix Piran, una població amb arquitectura veneciana. Piran agafa el seu nom de Pyrus, foc, i és que els romans feien servir la zona per encendre torxes per indicar els vaixells que allà ja hi havia terra.

A piran hi ha “platja” per poder-se banyar, o el concepte que tenen ells de platja, que és ciment guanyat al mar i escales per entrar a mar, on sovint ja no hi fas peu. Nosaltres hem trobat un raconet on hi ha una mica de pedres per posar les tovalloles i a més entres tocant, tot i que hi ha molta roca, l’aigua és ben neta.

Tot i que la primera línia de mar, és Salou (turistes, flotador i restaurants) quan entres al poble la tranquil·litat apareix de cop. És un poble ple de racons amb encant, carrers emparats, escales desiguals per arribar a les cases… Realment és preciós (no per anar a Eslovènia expressament, per si hi passeu a prop, val la pena parar-hi) ens perdem pels seus carrers força estona, ja que és més gran del que realment sembla, hi arribem a la seva església on dinem a l’ombra i amb vistes a Croàcia a l’esquerra i a Itàlia a la dreta.

Després de dinar, caminem altre cop per Piran, els carrerons que ens faltaven i tornem al cotxe. De camí trobem una altra “platja” i ens tornem a banyar, realment en Q i la L gaudeixen molt del moment aigua, a mi no m’entusiasma, per ells és el que busquen, haurem de replantejar-nos el tema vacances.

Quan tornem al cotxe els hi expliquem una sorpresa que teníem preparada: ens n’anem a Itàlia!. Per contenir el pressupost, de tornada no farem parada a Itàlia, on volíem aprofitar per visitar alguna cosa, i el que volia en Q del viatge era menjar pizza a Itàlia, així que aprofitem que estem a 40 km de Trieste i ens n’hi anem. Aparquem en el caos italià, i caminem pel casc vell, de cop m’estresso, hi ha molts cotxes, edificis alts, gent xerrant alt, brutícia al carrer, sembla que tornem a Barcelona, amb lo tranquils que estàvem a Eslovènia.

Passegem pel casc, busquem una pizzeria (som conscients que estem buscant una paella a Barcelona) que la pizza és de Nàpols, però en Q vol una pizza a Itàlia, així que busquem. Una pizzeria Napolitana i ens mengem una pizza la mar de feliços a Trieste

Dia 8: Congost de Vigntar

Avui toca excursió. Volem anar al parc natural del Triglav, en aquest aprc hi ha moltes excursions, paistages i ocpions. Nosatres decidim anar al Congost de Vigntar.

En principi el recorregut és d’1,6 km passant pel congost fins a la cascada de Sum i de tornada uns altres 1,6 km. A peu planer i assequible. Això és el que ens deien tots els blocs, però nosaltres ens vam trobar una altra realitat, i és que degut a l’afluència de gent – no sé si només passa a l’agost – el congost només té una direcció, des de l’inici del congost on hi ha la guixeta per pagar l’entrada (4 euros adults, 2 euros els infants i menors de 6 anys gratis) fins a la cascada i no es pot realitzar de tornada, sinó que et donen un mapa amb dos camins alternatius. I els 1,6 km del congost es tornen uns 4 km de recorregut total. A les guies surt dues opcions per tornar al punt d’inici: tornar per l’obaga d’ombra i com visen “empinada” o, bé, tornar pel camí de la carena de sol, que passa pels pobles. La primera és molt més ràpida i menys quilòmetres i passa per l’ombra. La segona fas mooooolta volta, és molt planera i passa pel sol. Nosaltres vam optar que la primera opció, i creiem que van traduir malament el terme molt pendent, ja que és un camí assequible i a l’ombra, amb alguna pujada, però sense ser extrem, n’hem fet de pitjors per Eslovènia. Així que us recomanem aquesta opció, per rapidesa, quilòmetres, temperatura i perquè el paisatge és molt bonic.

El congost en si és preciós, hi ha passarel·les construïdes a la roca per anar seguint el camí del riu, hi ha zones de pícnic per parar a menjar, és tranquil i bonic. Ple de ponts i llocs megafotografiables. És molt assequible i ideal per anar amb famílies.

Al final hi ha la cascada, i també un aparcament i uns lavabos. Una altra opció, si aneu amb nens molt petit so gent gran i no voleu fer el camí de tornada, és que algú vagi a buscar el cotxe, ja que es pot accedir fins a la cascada. Una cascada bonica, però plena de gent.

Un cop a la cascada, vam girar a l’esquerra, seguint les indicacions, i després d’una primera pujada molt forta (l’única del camí) arribem a un prat tranquil i bonic, ideal per descansar i menjar, una mica més enllà hi ha un bar de muntanya per si ho voleu fer una beguda fresca o un cafè. I després seguint les marques grogues (que inicialment passen per dins d’un poble ben petit) vas desfent el camí, per un bosc verd i bonic. El camí està molt ben indicat, a més, nosaltres que hi vam anar en plena època turística, podies anar seguint petits grups. Una bona excursió a l’equador del viatge.

Dia 9: Cascada de Perinick + barbacoa

Sense cap dubte la cascada Pericnik és la més bonica d’Eslovènia i on pots sentir la seva força més de prop. Les altres que havíem vist ja ens havien impressionat, però aquesta sens dubte va ser una de les grans sorpreses del viatge. A més, vam aparcar gratis i no vam pagar per la visita, cosa que no ens havia passat encara a Eslovènia.

El camí va fent, és una bona pujada, entre arbres i arrels. La pujada a la cascada és la part més complexa en només 300 metres se supera un desnivell de 100 metres entre arrels dels arbres i esglaons fets per la natura, a mida vas pujant vas escoltant el tronar de la força de l’aigua en caure. Els peques va arribar un moment en què ja no volien seguir estaven ofegats, però els vam convèncer que no es penedirien en arribar al final i així va ser. Ens plantem al mirador, on podem ja sentir l’aigua i la seva força, la cascada esquitxa i provoca arcs de Sant Martí, és molt bonic veure, parem a esmorzar. Encara no hem fet ni la meitat dels 300 metres.

Des d’allà, surten unes escales per anar fins a dalt de tot de la cascada. La pujada és intensa i a vegades ens ofeguem i ens falta l’aire. Després d’arribar a dalt i descansar, tornes a baixar fins al mirador perquè queda la part més espectacular de l’excursió.

Des d’allà, surten unes escales per anar fins a dalt de tot de la cascada. La pujada és intensa i a vegades ens ofeguem i ens falta l’aire. Després d’arribar a dalt i descansar, tornes a baixar fins al mirador perquè queda la part més espectacular de l’excursió.

Finalment, després d’unes quantes fotografies, fem la baixada per l’altra costat de la cascada, per un bosc preciós (no sé quantes vegades he escrit això parlant d’Eslovènia), entre ombres, arrels i verd.

A la tornada al càmping ens fa un sol espectacular, deien que a Eslovènia, sovint plou, però nosaltres ens hem torbat uns dies genials, estem a 29º i aprofitem la piscina climatitzada del càmping. A mitja tarda, decidim fer la nostra tradicional barbacoa en càmping així que anem fins a un supermercat de prop, ens encanta anar a veure com és un súper a un altre país, quins productes tenen, el packaging i aquestes coses. Comprem la carn per fer la barbacoa i cap al càmping altre cop.

La Barbacoa del càmping és elèctrica i molt cuqui. S’encén amb un botó, té un cicle de 28 minuts, fàcil de netejar, es fa la carn ràpida i al punt i sense fum, tot molt eco i polit. Mentre fem la barbacoa, els peques aprofiten la vida de càmping, bici amunt i bici avall, tant pel circuit que hi ha d’skate, com pels mateixos camins, aquests moments de càmping són màgics.

Dia 10: Vall de Soca

El motiu principal per anar a Eslovènia era haver vist fotografies del Riu Soca, volíem veure en persona el riu blau turquesa natural. Així que hem reservat l’últim dia per anar a la Vall de Soca.

Al matí, mirem el google maps, i veiem que està a dues hores, com que no ens hem canviat de càmping (la idea principal era fer dos o tres càmpings a Eslovènia, però ens fa por el tema documentació que ens van robar, així que hem establert un únic càmping com a camp base, ja que ens ha acollit i fer viatges més llargs amb cotxe). Preparem les coses i cap a la Vall de Soca. El problema és que no hem vist que en realitat són 80km, en 2 hores!, és a dir, passem per un gran coll de muntanya amb corbes i més corbes. El camí es fa llarg, pesat, la L vomita 4 vegades i en Q dos, les primeres tímidament, les últimes a raig, ens hem de parar milions de cops, per vomitar, per respirar, per canviar roba, per netejar alfombretes, per llençar bosses de vòmits… mentalment estic esgotada i odio aquella carretera i aquella excursió i vull arribar ja, però la sensació és que els quilòmetres no avancen.

Dues hores i mitja més tard, arribem al pàrquing de les goles Tolmin, aparquem el cotxe 5 euros 3 hores. Estem esgotats, al costat de les gorgues hi ha un bar, ens asseiem a l’ombra, fem un cafè, un suc, un respir, necessitem recuperar l’alegria abans de veure el riu turquesa pel qual havíem vingut a Eslòvenia, perquè en aquell moment estem destrossats.

La Vall de Soca, té molts racons per visitar, alguns més turístics i altres més amagats. Primer de tot anem a veure les goles de Tolmin, que són del riu Tolmin (que també és turquesa, però no és el Soca, molt més gran) pertanyen al parc nacional del Triglav. Aquest recorregut és circular (si vols veure-ho tot) i cal pagar entrada. Dins del circuit que proposen hem vist dues gorgues on banyar-se, una gola final (el número del 2 al mapa) preciosa i espectacular, alguns ponts penjats, i la cova, diferent el que estàvem veient, però impressionant, poder-se podar en una cova fosca, que toques el sostre i fresqueta. En aquest passeig a banda de parar a menjar i beure, fa molta calor, ens banyem en la primera gorga, abans del pont del diable. L’aigua és freda, però en J s’atreveix a banyar-se del tot, en Q, la L i jo ens hi remullem peus i cames.

I Sí, realment, el color impressiona, és d’un turquesa espectacular, alguns diuen verda esmaragda, des de lluny pots veure el fons del riu, i com deia el nostre amic eslovè Anjo, no és photoshop, el color és real. El viatge ha estat dur (tant des de Catalunya, com des del càmping) però aquest riu ho cura tot.

El motiu principal per anar a Eslovènia era haver vist fotografies del Riu Soca, volíem veure en persona el riu blau turquesa natural. Així que hem reservat l’últim dia per anar a la Vall de Soca.

Al matí, mirem el google maps, i veiem que està a dues hores, com que no ens hem canviat de càmping (la idea principal era fer dos o tres càmpings a Eslovènia, però ens fa por el tema documentació que ens van robar, així que hem establert un únic càmping com a camp base, ja que ens ha acollit i fer viatges més llargs amb cotxe). Preparem les coses i cap a la Vall de Soca. El problema és que no hem vist que en realitat són 80km, en 2 hores!, és a dir, passem per un gran coll de muntanya amb corbes i més corbes. El camí es fa llarg, pesat, la L vomita 4 vegades i en Q dos, les primeres tímidament, les últimes a raig, ens hem de parar milions de cops, per vomitar, per respirar, per canviar roba, per netejar alfombretes, per llençar bosses de vòmits… mentalment estic esgotada i odio aquella carretera i aquella excursió i vull arribar ja, però la sensació és que els quilòmetres no avancen.

Dues hores i mitja més tard, arribem al pàrquing de les goles Tolmin, aparquem el cotxe 5 euros 3 hores. Estem esgotats, al costat de les gorgues hi ha un bar, ens asseiem a l’ombra, fem un cafè, un suc, un respir, necessitem recuperar l’alegria abans de veure el riu turquesa pel qual havíem vingut a Eslòvenia, perquè en aquell moment estem destrossats.

La Vall de Soca, té molts racons per visitar, alguns més turístics i altres més amagats. Primer de tot anem a veure les goles de Tolmin, que són del riu Tolmin (que també és turquesa, però no és el Soca, molt més gran) pertanyen al parc nacional del Triglav. Aquest recorregut és circular (si vols veure-ho tot) i cal pagar entrada. Dins del circuit que proposen hem vist dues gorgues on banyar-se, una gola final (el número del 2 al mapa) preciosa i espectacular, alguns ponts penjats, i la cova, diferent el que estàvem veient, però impressionant, poder-se podar en una cova fosca, que toques el sostre i fresqueta. En aquest passeig a banda de parar a menjar i beure, fa molta calor, ens banyem en la primera gorga, abans del pont del diable. L’aigua és freda, però en J s’atreveix a banyar-se del tot, en Q, la L i jo ens hi remullem peus i cames.

I Sí, realment, el color impressiona, és d’un turquesa espectacular, alguns diuen verda esmaragda, des de lluny pots veure el fons del riu, i com deia el nostre amic eslovè Anjo, no és photoshop, el color és real. El viatge ha estat dur (tant des de Catalunya, com des del càmping) però aquest riu ho cura tot.

Després de veure les gorgues de Tolmin, arribem el cotxe, 5 minuts abans que se’ns acabessin les 3 hores, agafem el cotxe i la idea és anar a la Beach de Tolmin, un lloc on conflueixen el riu Tolmin i el Soca, i fa una platja per banyar-se. Però quan arribem amb el cotxe està tancat per un festival, així que cal buscar un pla B. Nosaltres no ens quedem sense el nostre bany al riu Soca. Com que teníem excursions a la recambra (de quan pensàvem que podríem fer-ho tot) i ens dirigim cap allà per poder trobar una entrada al riu, són uns 20 km remuntant el riu. Per sort, quan ens dirigíem a l’altra excursió on veure el Soca, just sortir del poble, trobem una entrada al riu Soca amb platgeta, i ens estalviem els quilòmetres. Parem, aparquem gratis i cap a la platgeta, veiem que és una zona on només hi ha eslovens, que usen allò de platja, molt tranquil i agradable, tenim solet, i el riu fa un recés on ets pots banyar tocant i lluny del corrent, ja que el riu Soca és gran i profund i el corrent va fort. Ens banyem i dinem allà, i aquest cop sí, tots ens remullem bé. I al final tenim el nostre bany al riu Soca, tranquil i com el volíem.

Un cop descansats a l’ombra, cap al càmping, aquesta vegada hem buscat una ruta alternativa, que afegeix 60 km, però passem per autopista, i al final tardem 2 hores i 10 minuts. Un viatge sense corbes i molt més tranquil.

Dia 11 i 12: Tornada a Llagostera

El viatge se’ns ha fet curt, la pèrdua d’un terç dels diners del viatge té aquestes coses. I toca tornar amb la sensació que ens han quedat moltes coses per veure i fer. Aprofitem el càmping fins a les 12: piscina, bici, parc, i granissat multicolor. I a les 12 comencem el nostre viatge de tornada, no pararem a cap càmping d’Itàlia ni França, farem el que puguem en cotxe i descansarem en una àrea de servei. Tenim 1500 Km per endavant.

No hem fet ni una hora de camí i hem de parar, donar granissat a infants de 5 anys abans d’un viatge llarg de cotxe, potser no és la millor idea. Abans de travessar la frontera parem a posar benzina perquè és més barata. Són les dues i els peques volen parar a dinar, les àrees de servei eslovenes estaven bé, però just a la que parem era bastant horrible, així que decidim parar a la següent, ja a Itàlia.

Entrem a Itàlia en plena onada de calor, 37 marca el cotxe i és asfixiant. Parem en una megaàrea de servei, ens carreguem la part de dalt de la caravana (si, un gran viatge), l’àrea està a rebentar i quasi no trobem taula per menjar, no hi ha microones i no podem escalfar el menjar, i fa una calor insuportable, així que dinem com podem i agobiats puguem el cotxe el més ràpid possible, visca l’aire condicionat.

Anem passant hores i hores, quilòmetres rere quilòmetres, Itàlia pel nord és molt ample. La pissarra blanca i els jocs ens ajuden a passar el temps, també una peli a la tablet, i entra una cosa i l’altra ens plantem a les 18.00 i parem a berenar. La calor ha baixat, tot i que en fa, l’àrea de servei més petita és neta i tranquil·la, berenem com a bons catalans pa amb tomàquet i embotits. Els peques es prenent un suc i jo per fi em puc prendre un cafè en condicions (en condicions vol dir no només que estigui bo, sinó amb calma, a l’ombreta i relaxadament). Amb molt millors energies puguem el cotxe i continuem la tornada.

Es va ponent el sol, els peques comencen a tenir senyals d’alerta de bogeria, aquell riure i joc passat de voltes, quan estan extremadament cansats. Volíem sopar més tard, però a les 21.00 parem, notem que ho necessiten, porten 9 hores dins del cotxe i se’ls nota.

Parem en una àrea italiana, l’última que veurem, tampoc tenen microones, però en el bar ens escalfem el menjar. Uns últims expresso italians i cap al cotxe de nou.
La idea era que en J fes dues hores més fins a les dotze, i jo dues hores més fins a les 2. I parar a descansar. Però a les 2, els peques dormien molt bé i vaig decidir continuar una mica més. Passem per la carretera dels túnels, no sé quants n’hi ha, però vaja potser 50? Passem pel peatge italià, havíem agafat un tiquet a la frontera eslovena i fins ara no havíem pagat, així que ens imaginem els treballadors del peatge cantant “you`re welcome” mentre ballen una coreografia.

Passem a França, aquí la carretera fa més pujades i baixades, que amb la caravana es nota molt. Cap a les 4:00 dic prou i busquem lloc per parar, i com sempre passa, no hi ha àrees a petades fins que en busques una. Al final a les 4.30 a l’altura de Montpellier, parem i descansem.
A les 7.00 ja estem de peu, de fet, jo quasi no he dormit. Esmorzem a l’àrea de descans, i quina diferència d’àrees, les franceses són brutals. I a les 8 arrenquem per afrontar l’últim tram, ens falten 300 Km per arribar.
Al final arribem a Llagostera a les 11.00, han resultat ser 23 hores de viatge, crèiem que serien més, els peques s’han portat superbé i crec que se’ls hagués fet més llarg si haguéssim anat parant molts cops o fent parades molt llargues. Al final fer-ho del tiron ha estat bastant suportable.

sujulifeParem en una àrea italiana, l’última que veurem, tampoc tenen microones, però en el bar ens escalfem el menjar. Uns últims expresso italians i cap al cotxe de nou.
La idea era que en J fes dues hores més fins a les dotze, i jo dues hores més fins a les 2. I parar a descansar. Però a les 2, els peques dormien molt bé i vaig decidir continuar una mica més. Passem per la carretera dels túnels, no sé quants n’hi ha, però vaja potser 50? Passem pel peatge italià, havíem agafat un tiquet a la frontera eslovena i fins ara no havíem pagat, així que ens imaginem els treballadors del peatge cantant “you`re welcome” mentre ballen una coreografia.
Passem a França, aquí la carretera fa més pujades i baixades, que amb la caravana es nota molt. Cap a les 4 dic, prou i busquem lloc per parar, i com sempre passa, hi ha àrees a patades fins que en busques una. Al final a les 4.30 a l’altura de Montpellier, parem i descansem.
A les 7.00 ja estem de peu, de fet, jo quasi no he dormit. Esmorzem a l’àrea de descans, i quina diferència d’àrees, les franceses són brutals. I a les 8 arrenquem per afrontar l’últim tram, ens falten 300 Km per arribar.
Al final arribem a Llagostera a les 11.00, han resultat ser 23 hores de viatge, creiem que serien més, els peques s’han portat superbé i crec que se’ls hagués fet més llarg si haguéssim anat parant molts cops o fent aprades molt llargues. Al final fer-ho de tiron ha estat bastant suportables.

sujulifeI Sí, realment, el color impressiona, és d’un turquesa espectacular, alguns diuen verd esmaragda, des de lluny pots veure el fons del riu, i com deia el nostre amic eslovè Anjo, no és photoshop, el color és real. El viatge ha estat dur (tant des de Catalunya, com des del càmping) però aquest riu ho cura tot.
Després de veure les gorgues de Tolmin, arribem el cotxe, 5 minuts abans que se’ns acabessin les 3 hores, agafem el cotxe i la idea és anar a la Beach de Tolmin, un lloc on conflueixen el riu Tolmin i el Soca, i fa una platja per banyar-se. Però quan arribem amb el cotxe està tancat per un festival, així que cal buscar un pla B. Nosaltres no ens quedem sense el nostre bany al riu Soca. Com que teniem excursions a la recambra (de quan pensàvem que podríem fer-ho tot) i ens dirigim cap allà per poder trobar una entrada al riu, són uns 20 km remuntant el riu. Per sort cap allà, just sortir del poble, trobem una entrada al riu Soca amb platgeta, i ens estalviem els quilòmetres. Parem, aparquem gratis i cap a la platgeta, veiem que és una zona on només hi ha eslovens, que usen allò de platja, molt tranquil i agradable, tenim solet, i el riu fa un recés on ets pots banyar tocant i lluny de el corrent, ja que el riu soca és gran i profund i el corrent va forta. Ens banyem i dinem allà, i aquest cop sí, tots ens remullem bé. I al final tenim el nostre bany al riu Soca, tranquil i com el volíem.
Un cop descansats a l’ombra, cap al càmping, aquesta vegada hem buscat una ruta alternativa, que afegeix 60 km, però passem per autopista, i al final tardem 2 hores i 10 minuts.